dijous, 28 de febrer del 2013
dissabte, 26 de maig del 2012
Gastronomia
La cuina catalana s'emmarca dins la cuina mediterrània i n'és un exemple típic. Sovint fa referència al menjar de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya i de la Catalunya del Nord
El que mengem o bevem és fruit del passat i totes aquelles civilitzacions que han passat per aquests territoris han deixat una petjada en la cuina dels Països Catalans. La cuina catalana actual té característiques que han deixat els ibers, fenicis, grecs, romans,jueus i àrabs. També hi ha algunes aportacions de la cuina francesa i italiana. El descobriment d'Amèrica va aportar nous ingredients, actualment bàsics, com la patata i el tomàquet i la nova cuina americana també ha comportat canvis en la cuina tradicional.
Des de 5.000 anys abans de Crist l'alimentació es basava en ordi vestit, blat de tipus espelta, mill, panís o blat de moro, llegums (es menjaven frescos o secs), fruits, peix, xai, cabra i porc. En alguns indrets del Pirineu es menjava cavall i fins i tot gos.
Els ibers ja elaboraven vi que venien als fenicis, cervesa i a la Cerdanya uns pernils exquisits lloats pels romans,«Cerretana mihi fiat vel missa licebit / de Menapis; lauti de petasone rorent» («que em serveixin el pernil del país dels ceretans i que no em trametin el del país del menapis, i que els desganats devorin la cuixa»). Emmagetzaven molt de gra que menjaven en forma de pa i farines.
PLATS TIPICS
-Pa amb tomàquet, -Crema catalana,
-Coca, -Mató,
-Escudella, -Panellets,
-Calçotada, -Torró...
-Caragolada,
Lloc d'interés 6: Els Pirineus catalans
Els Pirineus catalans és una unitat de relleu a Catalunya. Corresponen aproximadament a la meitat oriental de la serralada dels Pirineus, i dins d'aquesta meitat principalment els vessants meridional i oriental i algun petit segment del vessant septentrional a la Vall d'Aran, Solana d'Andorra i Capcir.
Llacs
Als Pirineus catalans hi ha més de 400 estanys. El més gran de tots és el de Certascan al Pallars Sobiràamb més de 100 metres de fondària.
Cima
La climatologia és predominantment de muntanya, amb característiques generals de rigor i valors extrems tot i que hi ha forces variacions de l'àmbit. Es pot distingir quatre zones: una clarament de clima alpí i subalpí, una de clima atlàntic, i dues de clima mediterrani de muntanya alta i de muntanya mitjana i baixa.
El clima alpí i subalpí es troba a les terres superior als 1.500 metres d'altitud amb trets com una pluviositat elevada, temperatura mitjana anual baixa, estius frescos i hiverns rigorosos. El clima atlàntic és el característic de la Vall d'Aran i és un clima plujós, fresc i de limitada amplitud tèrmica per això hi ha una persistent humitat i verdor de prats i boscos amb força fagedes.
Després hi ha una zona on els estius són calents i hiverns suaus amb una gran oscil·lació tèrmica anual, és a dir el clima mediterrani de muntanya o submediterrani. Hi ha una pluviositat més reduïda que a la resta de zones, un nombre de dies de pluja inferior i la presència d'alguns mesos secs, però que per l'altitud és més humit que el clima mediterrani i caracteritzat per estius encara força plujosos. I la zona de clima mediterrani de muntanya mitjana i baixa comprèn les valls més baixes, les conques delPallars Jussà i els vessants del Montsec, caracteritzat per ser més sec que el mediterrani d'alta muntanya i menys plujós.
Lloc d'interés 5: Tossa de Mar
Tossa de Mar és una vila i municipi de la comarcade la Selva, anomenat simplement Tossa fins el 1985. Es situa a tocar de les comarques del Baix Empordà i el Gironès, limita amb els municipis de Lloret de Mar, Vidreres, Caldes de Malavella,Llagostera i Santa Cristina d'Aro.
El terme de Tossa de Mar està format per una vall, aïllada dels municipis veïns per els cims del Massís de Cadiretes - l'Ardenya, (Puig de Cadiretes de 519 m, Turó d'en Rosell de 340 m i d'altres) on està plenament integrada (més de 2600 Ha estan dins l'àmbit del PEIN del Massís de Cadiretes). El relleu es molt muntanyós amb pendents superiors al 20% i la proximitat al mar del turons conformen un litoral abrupte, típic de la Costa Brava, amb multitud de penya-segats i petites cales, moltes de les quals són de difícil accés.
Tossa de Mar és una de les poblacions més mítiques de la Costa Brava. La bellesa de les seves platges i boscos i del seu patrimoni històric i cultural, fan d'aquest indret un punt de referència obligada per al turisme.
La Vila Vella, que es l'únic exemple de població medieval fortificada que encara existeix a la costa catalana i que va ser declarat Monument Històric Artístic Nacional l'any 1931, es troba dins d'un recinte emmurallat construït entre els segles XII i XIV, com a defensa pels problemes amb la pirateria, se'n conserva gairebé la totalitat del perímetre original i tres grans torres cilíndriques anomenades des Codolar, de ses Hores i d'en Joanàs. Dins la Vila Vella està emplaçat el Museu Municipal a l'anomenada Casa Falguera (s. XIV) o cal Governador, un dels museus d'art contemporani mes antics (1935) amb obres de grans artistes, com Marc Chagall,Jean Metzinger, André Masson, Georges Kars, Oscar Zügel, els catalans Rafael Benet, Josep Mompou, Pere Creixams, Enric Casanovas, Emili Bosch-Roger, entre altres; molts dels quals passaren temporades a la vila els anys trenta i alguns fins i tot a la postguerra, formant-hi una mena d'Escola de Tossa.
A la Vila Nova, desenvolupada el segle XVIII, fora muralla, a partir del
barri de la Roqueta, just al costat del portal de la muralla, hi
destaca l'església parroquial, un monumental edifici barroc, i l'antic
Hospital, també barroc, ara seu de la Casa de Cultura.
Lloc d'interés 4: Camp nou
El Camp Nou és l'estadi on juga el FC Barcelona, en el barri barceloní de les Corts. Té la màxima qualificació (5 estrelles) que la FIFA pot atorgar a un estadi per acollir partits de futbol. El Camp Nou és l'estadi amb més capacitat d'Europa, amb 99.354 espectadors.
Fou inaugurat el 24 de setembre del 1957 amb el nom oficial d'Estadi del FC Barcelona, però popularment va adoptar el nom de Camp Nou pel fet de substituir l'antic camp de Les Corts. En la temporada 2000-2001 es va oficialitzar el nom després d'una consulta popular per correu. Dels 29.102 socis que hi van participar, 19.861 (68.25%) van votar a favor del canvi.
L'alçada de l'estadi és de quaranta-vuit metres i ocupa una superfície total de cinquanta-cinc mil metres quadrats.
El naixement d'un gegant
Amb l'arribada de Ladislau Kubala el 1950, el Barça va experimentar el seu major creixement, i s'emportà tots els trofeus imaginables entre 1951 i 1953 en el seu vell Camp de Les Corts, incloent les cinc copes de la temporada 1951-52. El Barça ja no es pot conformar amb aquest camp poc còmode i bastant vell, malgrat la seva capacitat per a 60.000 persones, i el club s'ha de traslladar.
El 14 de novembre de 1950 el president Agustí Montal i Galobart obtingué l'acord favorable d'una Assemblea de compromissaris per adquirir uns terrenys destinats a la construcció d'un nou estadi, situats al barri de les Corts, a l'extrem de la Travessera de Les Corts, propers al Cementeri i la Maternitat. Malgrat això la comissió dedicada al projecte recomana un altre lloc el febrer de 1951, i la situació continua estant bloquejada. La compra oficial s'ajornà dos anys més.
El nomenament de Francesc Miró-Sans com a president del FC Barcelona, el 14 de novembre de 1953, va fer que el projecte fos rellançat. Investit el febrer de l'any següent, Miró-Sans es decideix a favor del terreny adquirit el 1950, i la primera pedra de l'estadi és posada el 28 de març de 1954. Una comitiva de 60.000 persones van fer el recorregut des del Camp de Les Corts fins a La Masia de Can Planes, a l'ombra de la qual, va celebrar-se la cerimònia de la col·locació de la primera pedra, revestida de solemnitat, amb presència de Miró-Sans, el cap del Govern Civil de Barcelona i l'arquebisbe de Barcelona, Gregorio Modrego, que beneeix l'indret.
Després d'aquesta etapa simbòlica, la concepció de l'estadi és confiada als arquitectes Francesc Mitjans i Miró, cosí del president Miró-Sans, i Josep Soteras Mauri, amb la col·laboració de Lorenzo García-Barbón. El projecte és acabat un any més tard, quan el club confia la construcció a la societat d'edificis Ingar SA. Els treballs han de durar divuit mesos, els costos se s'eleven més de quatre vegades a les previsions per arribar a 288 milions de pessetes. A través d'hipoteques i préstecs, el club pot acabar el projecte però s'endeuta pesadament, per a diversos anys. En el curs de les obres del Camp Nou, La Masia va servir com a taller de confecció de les maquetes i lloc de treball d'arquitectes i constructors.
Finalment, el 24 de setembre de 1957, festa de La Mercè, el Camp Nou és inaugurat. Una missa solemne presidida per l'arquebisbe, que beneeix l'estadi acabat, precedeix l'Hallelujahde El Messies de Händel. Dignataris del règim franquista i de la ciutat estan reunits a la tribuna presidencial, però són sobretot 90.000 les persones que assisteixen a la cerimònia d'obertura, a les tribunes de l'immens estadi. Durant l'acte, clubs de futbol de tota Catalunya desfilen sobre la gespa, així com els membres de les diferents seccions del Barça, les penyes, i els diferents equips del FC Barcelona.
En el partit inaugural, el Barça, amb Ramallets, Olivella, Brugué, Segarra, Viats, Gensana, Basora, Villaverde, Eulogio Martínez, Kubala i Tejada, s'enfronta una selecció de jugadors de Varsòvia. A la segona part l'equip presenta a Ramallets, Segarra, Brugué, Gràcia, Flotats, Bosch, Hermes, Ribelles, Tejada, Sampedro i Evaristo. Al final el Barça obté la seva primera victòria a l'estadi per 4 a 2 (Eulogio Martínez fou l'autor del primer gol).
Actualitat
La junta directiva de Joan Laporta va
convocar un concurs internacional per dur a terme una nova remodelació
que ampliaria en 15.000 localitats la capacitat del camp, assolint els
113.000 seients. Les obres consistirien en alçar la zona de la tribuna
per anivellar-la a la resta de l'estadi. Al seu torn, també es farien
inversions per aconseguir un Camp Nou més segur i confortable. Després
que un Jurat integrat per l'Ajuntament de Barcelona, el Col·legi d'Arquitectes i el propi Club escollís 10 projectes finalistes a partir dels 79 presentats, el dia 18 de setembre del 2007 es va informar a l'opinió pública que el guanyador havia estat el projecte de l'equip de l'arquitecte britànic Norman
Foster. Al cap de pocs dies, el 22 de setembre, es va presentar en
societat i coincidint amb la festa del 50è aniversari de l'estadi, la
maqueta del projecte guanyador.
Posteriorment, el 2010 Sandro Rosell va manifestar el seu desig de reformar el Camp Nou, però descartà el projecte de Norman Foster.
El "dream team" de Cruyff
L'estadi sofreix pocs canvis després del 1982, tret de la inauguració del museu (1984). A part dels partits de futbol l'estadi és seu de grans concerts musicals (Lluís Llach, Bruce Springsteen, Michael Jackson, U2, Julio Iglesias, Els Tres Tenors, o el concert d'Amnistia Internacional són alguns exemples). Pel que fa a l'esport, es disputa el 24 de maig de1989 la final de la Copa d'Europa entre el A.C. Milan i l'Steaua de Bucarest amb victòria italiana per 4 a 0. El 1992 dins dels Jocs Olímpics de Barcelona, el Camp Nou és rep part de la competició de futbol, incloent-hi la final. Espanya venç Polònia per 3 a 2 amb els blau-grana Ferrer i Guardiola a l'equip. És l'època del dream team de Johan Cruyff, amb el que el club guanya 4 lligues seguides i la Copa d'Europa de Wembley el mateix 1992, a més de la Supercopa d'Europa.
El Camp Nou sofreix un rentat de cara el 1993-94. El terreny es rebaixat 2,5 metres. Se suprimeix el fossat de seguretat que separava la gespa de les tribunes i s'afegeixen nous seients individuals de manera que desapareixen les places dempeus. Una nova tribuna de premsa, així com la renovació de la tribuna presidencial i les llotges, nous aparcaments sota la tribuna principal i un nou enllumenat i sonorització acaben d'enllestir l'estadi cap al 1998-99. El Camp Nou és una de les més boniques joies del futbol europeu i un dels pocs en haver rebut les cinc estrelles UEFA. Actualment té una capacitat de 98.934 espectadors, la més gran d'Europa. El darrer gran esdeveniment que ha rebut l'estadi és la final de la Lliga de Campions de l'any 1999, amb un vibrant enfrontament, el 26 de maig, entre el Manchester United i el Bayern Munich, que permet els anglesos guanyar la competició (2-1). El partit fou integrat dins de les cerimònies del centenari del club, que van durar diversos mesos, i incloent l'encontre amistós entre el FC Barcelona i la selecció nacional del Brasil, el 28 d'abril. A més, el camp ha estat escenari de diversos partits de la selecció nacional catalana, destacant els inoblidables enfrontaments amb Brasil o amb Argentina.
Lloc d'interés 3: El Parc Güell
El Parc Güell (originàriament Park Güell) és un gran jardí amb elements arquitectònics situat a la part alta de Barcelona, al vessant del turó del Carmel que mira al mar, no gaire lluny del Tibidabo. Va ser dissenyat per l'arquitecte Antoni Gaudí, màxim exponent del modernisme català, construït entre els anys 1900 i 1914 i inaugurat com a parc públic el 1926. Té una extensió de 17,18 hectàrees (0,1718 Km²), això fa que sigui una de les obres arquitectòniques més grans del sud d'Europa.
En el disseny del parc es posa clarament de manifest la mà d'un arquitecte, i l'estil peculiar de Gaudí resulta evident en qualsevol element, per petit que sigui. Existeixen formes ondades, semblants als rius de lava, i passejos coberts amb columnes que tenen formes d'arbres o d'estalactites. Moltes de la superfícies estan cobertes amb trencadís, trossos de ceràmica o de vidre a manera de mosaics de colors. Per la seva localització al mig de la ciutat i a una altitud elevada, aquest parc és un recés de pau que contrasta amb el soroll i el frenesí de la capital catalana.
Antoni Gaudí tenia al cap les ciutats jardí angleses, i es va obstinar a assolir una perfecta integració de les seves obres a la naturalesa. Prova d'això són les columnes fetes de pedres de mides i formes molt variables, que suggereixen troncs d'arbres, estalactites i coves naturals. Els angles rectes no apareixen enlloc: les columnes estan inclinades com palmeres.
El punt central del parc està constituït per una immensa plaça buida, la vora de la qual serveix de banc i ondula com una serp de cent cinquanta metres de longitud. Aquest banc està recobert també de trencadís fet de petites peces de ceràmica i vidre i és obra de Josep Maria Jujol, un col·laborador de Gaudí.
La plaça està parcialment sostinguda per la Sala de les Cent Columnes, composta per vuitanta-sis columnes semblants a estalagmites gegants en una cova. Al sostre, entre les columnes es troben unes decoracions circulars allà on no es van construir les columnes que hi havia previstes inicialment (havien de ser cent).
Fins a aquest lloc hi arriba l'escalinata de l'entrada principal del parc, de graons disposats simètricament al voltant d'una escultura desargantana que s'ha convertit en l'emblema del jardí. Representa la sargantana alquímica, que simbolitza l'element foc.
A l'entrada principal del parc s'alcen dos edificis de pur estil gaudinià, amb sostres de corbes suaus, apèndixs estranys i motius geomètrics.
Lloc d'interés 2: Empúries
Empúries (en grec antic Ἐμπόριον /Emporion/ "comerç"; en llatí Emporiae) fou una antiga ciutat grega i romana a l'extrem sud del golf de Roses, al nord-est del contemporani municipi de l'Escala, concretament al sud de Sant Martí d'Empúries, que en conserva el nom. S'estén des de l'antiga gola del Fluvià (El Riuet) fins a tocar de l'antic braç del Ter que desembocava al nord de la vila de l'Escala platja del Rec del Molí. L'espai és una de les seus del Museu d'Arqueologia de Catalunya i l'excavació arqueològica de major durada a Catalunya. Actualment, les ruïnes són propietat de la Generalitat de Catalunya i formen part d'un parc arqueològic.
Des del segle IX aC, al Bronze Final, els pobladors indígenes d'aquesta costa de l'Empordà vivien en turons que sobresortien dels aiguamolls. Un d'aquests poblats es trobava a la península on avui hi ha Sant Martí d'Empúries.
Al segle VII aC, aquest poblat ja mantenia contactes comercials amb els etruscs, fenicis i grecs, i cap al 580 aC, els comerciants grecs de Focea procedents de Massàlia van fundar Empúries sobre el turó de Sant Martí (Paleàpolis) i cap a la meitat del segle VI aC es van estendre a terra ferma (Neàpolis). Depenien inicialment de Massàlia, però cap al 500 aC ja se n'havien independitzat. La ciutat, envoltada per una muralla i amb una muralla interior que separava les zones grega i Indiqueta es desenvolupà gràcies a una activitat comercial que abastava tota la costa mediterrània. La seva influència sobre els indígenes donà lloc al naixement de la cultura ibèrica.
L'any 218 aC, durant la Segona Guerra Púnica hi desembarcà un exèrcit romà comandat per Gneu Corneli Escipió, amb l'objectiu de tallar la rereguarda de l'exèrcit cartaginès d'Anníbal. Amb aquest fet s'inicià la conquesta romana de la Península Ibèrica.
El 197 aC durant la gran revolta indígena, els indigets de la ciutat es van mantenir neutrals. El 197 aC Marc Porci Cató Censorí hi
va instal·lar un campament i en va fer el seu centre per a la lluita
contra la resistència ibèrica a l'ocupació, i als seus voltants s'hi va
produir la decisiva batalla d'Emporion. El campament fou transformat en una ciutat romana a les primeries del segle I aC. A l'època de l'emperador August les ciutats grega i romana es van unir físicament sota el nom plural de Municipium Emporiae. A mesura que anaven prenent importància altres ciutats romanes, com Barcino, Gerunda o Tarraco, Empúries n'anava perdent.
A la segona meitat del segle III sembla
que tant la Neàpolis com la ciutat romana ja estaven abandonades. La
població es concentrà a Sant Martí d'Empúries, que fou seu episcopal
durant l'època visigòtica. La Neàpolis va ser utilitzada com a cementiri i s'hi va construir una basílica paleocristiana.
Després de la conquesta musulmana esdevingué la carolíngia al segle VIII, i amb els francs fou capital del Comtat d'Empúries.Saquejada pels normands al segle IX i destruida pels musulmans el 935, el comte traslladà la capital a Castelló. Des de llavors Empúries fou un petit nucli de pescadors, que al segle XVI fundaren la vila de l'Escala.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)